PAIRAL.net

<< First | < Previous 1 | 2 Next > | Last >>

El crit que s'estronca

(translation pending)

Eren temps de boira en una terra aspra que encara covava les ferides de la lluita de l’home contra l’home. Dins el mas aïllat, quan arribava la nit, l’única llum de les espelmes dibuixava per parets i recons ombres tremoloses on el nen imaginava un cinema misteriós.

Els temps de boira eren difícils per qui despertava a la vida amb ulls més crescuts que no pas el cos. Li calia veure i callar, simular la ignorància que els grans volien, i intentar calmar la set de respostes esbrinant l’obscur sentit de cada gest i cada mirada.

En temps de boira no era estrany que arribés al mas una òrfena jove cercant plat i eixopluc. Cap de les cares aspres, cremades per tantes hores de treball al sol, no va preguntar d’on venia. Tan sols eren dos braços més. Però en un dels rostres boirosos uns ulls enfonsats es van despertar.

En aquell temps de boira aviat la nit es començà a omplir de remors, de passes amagades que travessaven obscurs passadissos, de portes que mig s'obrien, d'amenaces murmurades, de sanglots ofegats. I mentrestant, a la cambra freda, el nen callava i escoltava.

A la nit li seguia el dia, i en temps de boira era fàcil seguir d'amagat les petjades que duien per apartats camins del bosc, fins al recó on els arbres s’ajuntaven i el sotabosc era alt. Allà en silenci, només amb la fressa del vent a les fulles, el nen observava.

Fins que un dia un crit va plantar cara a les amenaces. Els ulls enfonsats s'encengueren de ràbia, i de sobte, com un llamp, un reflex metàl·lic travessà l'aire. La boca rebel va tornar a obrir-se, però aquest cop el crit s’estroncà en un broll vermell i espès que es va anar escampant, escampant...

Després d'un moment o d'una eternitat, els ulls enfonsats es van girar cap a l’amagatall i la cara cremada va dibuixar una rialla, una horrible ganyota, com una acusació de complicitat: sempre he sabut que estaves aquí. Aterrit i amb un sobtat sentiment de culpa, el nen va fugir cap al mas. Pensava que el món havia d’esclatar, que la terra s'obriria, que els cels descarregarien la seva fúria.

Però eren temps de boira i el dia passà sense trons, i un altre, i encara un altre. Els ulls enfonsats caminaven tranquils, i ningú no semblava trobar a faltar la noia. Les cares boiroses no havien canviat. Només a les nits el terror glaçava el coll del nen, que escoltava amb por el silenci, tement sentir a cada moment noves passes que vinguessin ara a la seva cambra, fins que la son el vencia, i començava un altre dia.

Va passar el temps, el nen va créixer i no va tornar mai al mas. Es va esforçar en oblidar i avançar per nous camins, esborrant sempre cada passa, mirant tan sols endavant. El passat només són velles fotos enfosquides de gent desconeguda. Quan no queda el record no queda res.

Han passat els anys i la boira s’ha esvait. Són altres temps. Ja no hi ha el mas ni el recó del bosc, no queda cap petjada ni cap cara cremada, ja no cal témer ulls enfonsats ni amenaces callades, no hi ha passes que s'atansin en la foscor, no queden misteris, ni tampoc el nen...

	Però llavors, si res d'això ja no hi és, si res d'això potser mai no ha existit... Per què a vegades, de sobte en la nit un malson em desperta, i sento a la gola l’angoixa d’un crit que s’estronca?